18/03/2014
Ahir a les 7 de la tarda va tenir lloc a l’Auditori del Centre Cultural La Mercè de Girona l’acte Espai Conversa dedicat a la figura del prehistoriador Eudald Carbonell, membre històric de l’Associació Arqueològica de Girona durant els anys 70 i 80 del segle XX (veure aquí).
Moderat pel periodista Xevi Planas –qui l’any 2001 ja havia entrevistat l’Eudald Carbonell per a la Revista de Girona (veure aquí)–, l’acte va durar dues hores (fins a les 9 de la nit) i l’Auditori estava ple de gom a gom (probablement més de 200 persones).
Tres membres del nostre centre d’estudis hi vam ser presents: Joan Abad, Albert Aulines i Pere Canton.
Dels molts temes que s’hi van tractar –d’ordre personal, polític, social, científic, arqueològic…tots ells molt interessants–, a continuació només n’esmentarem alguns d’aquells relacionats pròpiament amb la prehistòria gironina i amb el nostre centre d’estudis:
Josep Canal
Recentment traspassat (19 de novembre de 2013), Eudald Carbonell va tenir un record especial pel seu mestre sobre l’estudi de la prehistòria antiga catalana. Va destacar la importància d’haver coincidit amb ell just quan acabava d’instal·lar-se a Girona per iniciar la seva formació. universitària. Va subratllar el seu compromís social, polític i cultural en els anys de la Transició. Va comentar la seva capacitat de treball en la recerca dels primers indicis d’ocupació humana a Catalunya, tant des del punt de vista científic com social. I, sobretot, va dir que “el millor consell que em va donar el senyor Canal va ser: ‘Eudald, si vols continua la lluita política, però, sobretot, no deixis mai l’arqueologia. Sort que li vaig fer cas!“
Miquel Oliva
Va considerar molt útil la seva breu però intensa relació amb Miquel Oliva (que va morir l’any 1974 quan l’Eudald Carbonell tenia 21 anys). De l’Oliva en conserva dos records. Primer: li va permetre establir el seu primer contacte amb el món professional de l’arqueologia. Segon: més important encara, l’Oliva li va ensenyar com s’havia de relacionar amb les persones i les institucions vinculades al món del patrimoni històric per tal d’aconseguir una objectiu determinat.
Sobre prehistòria gironina
Primer de tot va voler aclarir el concepte d’Escola de Girona: “sorgeix quan Pere Alsius reivindica la mandíbula de Banyoles com a neandertal“. A partir d’aquest moment, formen part d’aquesta Escola totes les persones que han seguit amb la mateixa il·lusió la recerca dels orígens humans a les comarques gironines i de de la qual ell “es considera una peça més d’aquesta cadena que té passat, present i futur“. També va esmentar que les experiències viscudes a la ciutat de Girona relacionades amb la prehistòria durant els anys 70 i 80 del segle XX van ser determinants en la seva evolució com a professional de l’arqueologia: “De la mateixa manera que el pas de petit a una escola de l’Opus em va fer comunista, la situació viscuda a Girona em va fer millorar com a prehistoriador” i a la llarga va fer possible el naixement de l’IPHES de Tarragona. Això ho va dir en referència al fet que l’embrió de l’actual IPHES va ser l’intent fracassat del CRPES, una institució de principis dels anys 80 del segle XX vinculada al Museu d’Història de la Ciutat de Girona i de la qual ell n’era el “director sense sou ni feina“. Finalment, va subratllar la importància que ha tingut –i encara té– l’arqueologia no professional a les comarques gironines, tot fent una especial menció al centre d’estudis Associació Arqueològica de Girona, plataforma des de la qual ell va poder portar a terme publicacions, exposicions, estudis lítics, excavacions arqueològiques i nombroses sortides de camp (“tots els caps de setmana“) a la recerca dels orígens humans gironins.
Absència de pintures rupestres a Girona
Durant el torn de preguntes, un oient li va preguntar per què no s’havien descobert pintures rupestres a les comarques gironines tenint en compte dues premisses: la presència de jaciments paleolítics significatius a Girona (per exemple, a les Coves de Serinyà) i que a totes les regions circumdants hi estan ben representades (cova de Niaux a l’Airège o cova del Parpalló al País Valencià, per exemple). L’Eudald Carbonell va contestar que com que no se n’havien trobat, doncs, no podia respondre. Hem de suposar -i això ja és la nostra opinió- que com que l’Eudald Carbonell portava gairebé dues hores seguides parlant i que, a més, al llarg del dia d’ahir ja havia assistit a dos actes més amb igual intensitat de paraula, doncs, a aquelles alçades de la conversa ja no es va voler allargar més en la seva resposta, sobre la qual no dubtem que, igual com nosaltres, coneix almenys dues possibles respostes: que mai ningú les ha buscat sistemàticament i que les condicions sísmiques de Serinyà (ensorrament d’abrics i coves) en dificulta la seva localització.
