En el camp de les ciències humanes i de la naturalesa sovint passa que s’aprenen uns fets, unes teories o uns lleis que, a més d’aparentar ser irrefutables, a vegades també sembla que hagin aflorat del no res i que s’hagin mantingut inalterables amb el pas del temps. Es donen per suposat, com si aquests fets estiguessin adquirits des de sempre i sobre els quals ja no cal preguntar-se res més. Aquesta curta reflexió és ideal per entendre el context històric de la investigació de les cultures humanes més velles del nostre país.
Perquè fa només quaranta anys que realment sabem, amb dades empíriques, que durant el paleolític inferior una o més espècie d’homínds van transitar o ocupar el territori que avui anomenem Catalunya. I diem només quaranta anys perquè abans de la dècada dels setanta del segle XX aquesta afirmació que aparentment és tan simple, doncs, no era ni una mera hipòtesi ni molt menys una dada contrastable.
Simplement, hi havia un desconeixement absolut sobre les nostres ocupacions humanes més antigues i, per això, els únics possibles candidats que tenien aquesta distinció ‘d’antics’ eren els neandertals. I de la història humana anterior a aquesta espècie (paleolític mitjà) no se’n sabia pràcticament res a casa nostra, en contrast amb altres zones veïnes d’Europa com França o Castella on sí s’havien trobat restes materials de les cultures humanes més velles. És per això que la tasca de l’AAG al llarg d’aquests darrers quaranta anys és paral·lela a la tasca d’identificació i divulgació del període més antic de la història de Catalunya: el paleolític inferior.